LA fotografia i jo - Caro Cañellas Fotografia

LA fotografia i jo

La fotografia i jo

Una història del que és per mi la fotografia

Avui, vinc a explicar-te la meva història amb la fotografia. Crec que no l’havia explicada encara per aquí.

 

Quan jo tenia 8 anys

La meva relació amb la fotografia va començar als 8-9 anys, tot i que després he vist que realment va començar molt abans, però això ja us ho explicaré un altre dia.

Sí, la meva història amb la fotografia va començar als 8-9 anys, quan em van regalar una càmera fotogràfica de carret, una Olympus negre, la recordo perfectament, tot i que no sé on va anar a parar. Me la van regalar per la comunió, era freqüent en aquella època, i curiosament no recordo qui me la va regalar, però li dec mitja vida! Haig de descobrir qui ho va fer!!

El cas és que jo no recordo tenir curiositat per la fotografia abans que em regalessin aquella càmera. Però aquell dia no em vaig cansar de fer fotos. No parava de fer fotos, als familiars, als gossos, als cels, a bodegons improvisats sobre la taula. La meva mare em deia: Com pot ser que duri tant aquest carret? La resposta la vam tenir quan vam revelar el carret, (aquell moment màgic que enyoro tant). Quan vam veure les fotos, vam saber perquè durava tant aquell carret, li vaig donar la volta! No sé ben bé com carai ho vaig fer, però totes les fotos estaven sobreposades! TOTES, La meva àvia sortia amb el gos de fons, cels amb familiars asseguts a taula. La meva primera creació era ben surrealista. Però alguna cosa ja deia que jo amb un carret no en tindria prou, aquella experiència ja augurava una vida plena de creativitat i fotografia. (M’haguera encantat poder-vos compartir aquestes imatges, però no les he trobat, algun calaix oblidat deuen estar.)

       

Allò va ser l’inici, l’espurna que a poc a poc es va fer un foc gegantí del qual visc ara amb gran passió. Anava d’excursió amb l’escola, amb la càmera, i que retratava?, cels, boscos, pedres… i de tant en tant algun company de classe, la meva fascinació per la natura ja es veia reflectida en les meves primeres fotos.

 

     

No era gens conscient en aquell moment, que el que estava fent era despertar una inquietud, que anys més tard, brollaria en un lavabo d’institut fet laboratori. Allà vaig veure aparèixer per primera vegada una imatge, la creació d’una imatge, mentre l’estava revelant. Ah! Allò va ser amor a primera vista, o potser a segona? La primera no en vaig ser massa conscient.

 

I els vostres fills, nebots…

 

El cas és que quan avui dia, les àvies, mares, tietes, m’expliquen que els seus infants de casa, que volten l’edat que jo tenia quan vaig descobrir la fotografia, m’expliquen que tenen una sensibilitat en la mirada, que fotografien coses que els adults ni s’havien fixat, o tallant caps, o peus. Sempre els dic que no critiquin aquestes imatges. Si a tu també et passa amb els teus, no les jutgis per molt que no les entenguis, perquè és la seva manera d’expressar-se, és la seva manera de veure la vida, és la seva manera de reafirmar-se, de confiar en ells mateixos, de què aflorin tantes i tantes coses.
   

 

 

En l’adolescència

La fotografia és una eina tan poderosa, pot ser tan transformadora, en la meva etapa més adolescent, jo la vaig tenir més apartada, com per molts, adolescència és una etapa dura, i jo no en vaig ser menys, personalment no em vaig refugiar gaire en la fotografia, però trobo que és una eina reveladora.

Amb la fotografia podem treballar la mirada, cap a l’exterior, tot allò que veiem i cap a l’interior, l’autoconeixement, l’autoretrat. Aquesta segona mirada, en l’etapa de l’adolescència és tan sanadora, pots ser indicadora de tantes coses.

Realment els infants i adolescents estan contaminats de tanta fotografia, i molta d’ella d’una fotografia que no és real, on emmirallen, es jutgen, es comparen. Es posen filtres i màscares per tal de no veure’s a ells mateixos, per tal de no acceptar-se… no ho trobeu quelcom revelador, els filtres són màscares. I si mirem qui hi ha sota aquesta màscara?, i si acompanyem a l’adolescent que s’amaga darrere aquest filtre, dels likes i els “m’agrada” a acceptar-se. Que passaria?

 

Formació Fotogràfica

Personalment és un treball, que com a formadora fotogràfica el trobo realment inspirador, i sí, és cert que això no ho podem treballar en un taller de fotografia de 3 h però estic convençuda que podem fer-ne una aproximació.

Veient en els meus 35 quasi 36 anys el meu recorregut fotogràfic i personal, m’encanta dedicar-me a fotografiar persones, famílies, captar essències al cap i a la fi, però hi ha un altre camí, el de la formació fotogràfica, que em fascina. El de generar eines, i potenciar talents que acostin a aquests infants i adolescent a l’autoconfiança, a la reafirmació, en creure en un mateix, tan important en aquestes etapes. Jo ho haguera agraït moltíssim.

Si això que t’he explicat avui, et ressona una mica i vols estirar del fil et proposo tres coses:

 

 

 

Que pots fer?

Ves al nostre perfil d”Instagram (@carocanyellasfotografia) on t’ensenyo unes fotografies fetes per una alumna de l’últim taller de fotografia infantil, La Bruna Àvila.

Donis un cop d’ull al contingut dels tallers de fotografia i infantil i al d’adolescent.

Respon aquest post, compartint inquietuds, o la teva visió del tema. Segur que ens enriquim mútuament.

 

Per últim i no menys important, vull que sàpigues que totes les imatges que il·lustren aquesta entrada al blog, les han realitzades l’Abril Badia, i la Bruna Ávila, les dues alumnes de l’anterior taller de fotografia infantil. Gràcies per tant de talent!

Leave a Comment

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

error: Content is protected !!